espais

EUSEBIO LÓPEZ DE L’ESTUDI EUSEBIO LÓPEZ ENS PARLA DELS ESPAIS DE CÀNEM

Sempre vaig pensar en un aire contemporani per a l’espai que anava a ocupar Cànem, una escola d’indumentària tradicional. Volia precisament que no hi hagués elements associats o lligats a aquest concepte de tradicional i antic. Crear un espai diferent del qual tothom pogués esperar. Aquest era el repte, trencar amb el concepte ranci que molta gent té d’aquest àmbit, el de la indumentària tradicional, aquesta idea barroca, recarregada i del “díhuit”. Trencar amb això perquè el projecte és, de fet, destrossador: és gent jove, amb idees innovadores, maneres diferents de fer les coses, encara que aquestes coses siguen del nostre passat i de les nostres arrels.

L’espai no és un espai fàcil, ja que és un tub i és una miqueta estret. Per això, la primera idea que em va venir era la de no tancar més l’espai i que hi hagués la màxima sensació d’amplitud. Això s’aconseguiria fent tancaments de cristall de sòl a sostre. Era important que entrés el màxim de llum natural fins al fons. Amb això també aconseguiríem que la gent, des del carrer, pogués veure la gent treballant a les aules. Un aparador.

Els espais destinats a les aules haurien de ser el més neutres possible, amb absència de color i ornament perquè el que destaqués fos precisament les teles de treball, tan riques visualment. Colors clars i neutres i il·luminació blanca natural. Únicament un fragment dels paraments es folraria amb planxa metàl·lica oxidada, per continuar amb el mateix llenguatge de materials utilitzat i per poder treballar sobre ella amb imants.

Al final dels dos passadissos s’han col·locat grans miralls per multiplicar l’espai i que servisquen als alumnes per a mirar-se les peces que s’estan cosint. En el passadís que corre paral·lel a les aules s’ha col·locat una instal·lació dissenyada amb canonades de coure que fan de penjadors perquè l’alumnat puga aprofitar aquest espai en principi “mort”. Els trams de canonada superiors alberguen una il·luminació per marcar el passadís.

On únicament podríem (i hauríem de) crear un espai amb més personalitat seria al principi i al final, en la recepció i en els banys. D’aquesta manera en la recepció es va pensar en peces usades (com la taula que era un antic armari baix amb calaixos dels anys 50, o la bateria de caixes metàl·liques de la paret, trobades en enderrocaments d’una fàbrica de joguines que va tancar), però que tretes del seu context i amb un nou ús li donen un aspecte molt més contemporani. Tot això degudament ambientat i unificat visualment.

Els banys són un espai reduït també i per això sempre vaig pensar que hauríem d’aconseguir sensació d’amplitud. Hauria de ser un espai molt càlid, en contrast amb les aules. Per a això s’ha utilitzat planxa de ferro oxidada folrant totes les parets i un sistema de miralls que multiplica a l’infinit l’espai. La llum càlida utilitzada li aporta sensació d’acollidor i confortable a cadascun dels dos banys.

Una gran “a” de color taronja (el símbol de la marca) presideix la recepció i crida l’atenció des del carrer a tot el que passa i mira. Aquesta “a” també deixa veure al seu través, tenyint de taronja el que hi ha darrere d’ella. Línies lleugeres, repunts, costures, cosits recorren les grans parets de cristall que delimiten les aules sense opacitar-les, generant ritmes, i serveixen per a referenciar una de les tasques primordials de l’escola: cosir.